Lliurament oblidat i retrobat i ara doncs ficat

Llegit, 21-IX-2010.

De Georges Feydeau, On purge Bébé (1910).

Farsa on un fabricant d’orinals (i en vol vendre pler a l’exèrcit) i la seua dona, molt emprenyadora amb els neguits del marrec molt mocós qui no es vol prendre la purga (la ruà) que l’ajudi a cagar, mentre l’industrial justament espera i llavors rep el delegat qui decidirà si l’important venda es fa o no, i ara es disputen, i tothom malament rai, amb el delegat acabant-ne purgat, i doncs sobtadament diarreic, i tot.

El cuguç és el purgat. Ofereix la seua opinió pel que fa a les virtuts del ben cagar, i al capdavall la dona de l’industrial qui vol que l’ajudi a fer beure el purgant al marrec pocavergonya li ho retreu:

—Est-ce que je me mêle, moi, si sa femme le fait cocu avec son “cousin” Trouchet?
—Qu’est-ce que vous avez dit? Cocu! Ma femme! Trouchet! (...) Ah, j’étouffe! (I es beu, assedegat perquè s’escanyava, el got amb la ruà).

Arriben la dona del cuguç amb l’amant. Volen saber on és l’industrial. El petit diu que és dins amb el cuguç.

(Diu la dona del cuguç sense saber que es refereixen al seu home). —Qui s’appelle Lecocu! Ah, quel nom fâcheux!
—N’est-ce pas? N’est-ce pas? (La dona de l’industrial, empegueïda.)
—Et difficile à porter! Difficile! (Afegeix l’amant).
—(La dona del cuguç). A-t’on idée: Lecocu! Oh, mais ça me fait penser: mon mari doit être arrivé!

Malentesos rai. Bé.


~0~0~


Llegit, 6-XII-2010.

De Gaston Leroux, Le mystère de la chambre jaune (1912).

Peça carallot. Juí molt carregat en una fal·làcia. El misteri era un malson de la “víctima” que per culpa de la por té una pistola carregada a la tauleta de nit. Durant el malson crida socors i es debateix tota sola i la pistola cau i es descarrega i li fa una rascadeta. No hi havia ningú a la cambra, per això ningú no en surt. Tot es resol en un absurd doll de casualitats. El dolent és el pare del jove reporter protagonista (Rouletabille, fill de lladre transformista). La “víctima” sa mare doncs retrobada. La sang de rere la cambra “misteriosa” pertany al dolent, que el dia abans ja havia entrat a la cambra. Cap mort. Cap misteri.

Rouletabille, marsellès, qui de petit pescava al port taronges caigudes dels vaixells. I hom l’adopta, per eixeridet. I au, a París, esdevingut bon estudiant, bon periodista investigador...

Premonitori, contra l’obstinació de la bòfia, diu: —Quand vous vous êtes fait une idée, vous autres, bonne ou mauvaise, vous n’en sortez plus, ça devient une question d’amour-propre... et pour elle vous feriez guillotiner père et mère!

Res.


~0~0~


Sonet 91 (el Xeic Spia)

Vanitat d’uns és néixer amb cognoms;
D’altres es vanen que són forts, vius,
O rics, o van bens vestits (com gnoms!)
O que astors, cans, corsers, han, actius;

Cascú, segons sap, li plau quelcom
On millor es rabeja que ningú;
Tret que jo et tinc a tu de colom
Somiat, i hi volem junts, tot u;

Pels cels campió on nom no cal,
Ni ors ni astors, ni roba i cavalls;

L’urc que em duu la teua amor més val
Que el de quiscú qui es miri als miralls;

Només això m’esqueixa la grua:
Que diguis no al que mon cor més grua.


~0~0~


William Ernest Henley

Invicte

Si tot és nit voltant-me arreu.
Com si he caigut en pou de pega,
Vull agrair qualsevol déu
Que el meu esperit mai no es plega.

Mai a mercè dels elements
Ni m’arronsava ni dic prou.
Mai el cap colpit pels mals vents
No se’m ret, i la sang hi cou.

Enllà d’aquest món de planys
Només l’horror fosca hi ha;
Així i tot no em fan por els anys,
Endavant mon pit romandrà.

Tant em fa el càstig futur,
Ni com de costós el camí;
Sóc qui mana en el meu fur,
Sóc mestre del meu destí.


~0~0~


Ensumant la cambrera

(segons n’Arthur Rimbaud)

Hortet de na Cristina amb pudoretes àvols
Mullat esbarzer amb, per móres, cabres;
Pentenill roent com cleda pintada
Amb les colors de la saó avençada.

Ara, i les natges, quin astorament!
Natges aristòcrates, de vint i vint quaranta;
Cada cercapous ponçó dels qui netegen clavegueres
Es condemnen a besar el cul de la geganta.

I llavors la llengua seua i la boca
Llaminera i goluda d’orxates!
Llengua llenegosa, barrigant a sesos i carranxes
Bavejant clares d’ous i lleterades!

Pel que fa als pits florits, ah beure-hi a galet!
I aquest ergàstul meu: el seu forat del cul.

Cristina, ull viu, que vinc trempant com mul! Si t’enforc, trinquis te’n fot, de tot l’esquelet.


~0~0~